L'accentuació
1. Totes aquestes paraules porten accent a la vocal tònica. Poseu-l’hi.
cantaré comitè mossèn cafè aprèn
entén puré ale pagès imprès
irlandès cinquè només entès també
consomé congres gairebé faré interès
això ressò boirós afició ambdós
espòs presó arròs cotó refós
exclòs allò però sinó curiós
talòs gloriós repòs difós inclòs
riuèt colliu demà premís aniran
algùn llumins Ramón porro avis
així crostó votació anireu Ferran
procés respon cigró campió espai
corríem deies telèfon dèbil reiem
escrivia origens parlàvem orfe fessin
xerif llàpis avisaven núvol diguéssiu
fèieu cantàveu fenomen sortíeu cèrvol
4. En aquesta llista de paraules només les esdrúixoles porten accent. Poseu-l’hi.
Grecia espaiosa patiria trajectòria mengessin
artilleria pólvora Letònia polícia camera
acadèmia església pertinent ferestega origen
palauet hostilitat ciència exigua dolcíssima
5. Com hauríem d’escriure correctament aquestes paraules tenint en compte la posició de la síl·laba tònica? Poseu-hi els accents que calguin.
hoquei olimpíades diòptria xassis elit
xandall medul·la víking rèptil període
atmosfera intèrfon pneumònia termòstat tulipa
isòbara míssil fútbol tèxtil omòplat
6. En aquestes frases hi falten tot d’accents diacrítics. Poseu-los-hi.
1. El meu nét te un ós de la mà mes llarg del que es normal.
2. Si ara em dius que si que vens a fer la volta al món no se pas que et puc dir per no fer-la.
3. Te més són des que dorm com un soc ara que sap que no deu res.
4. Ha molt el sucre per endolcir la mousse de mores que us vol oferir per postres.
5. Els béns de l’acusat son un pel mes reduïts del que creu el seu advocat.
7. Accentueu el text següent. Tingueu en compte que hi falten 30 accents.
Abans-d’ahir no se que va passar, però només recordo que desprès d’arribar a casa varem asseure’ns al sofà perquè volíem veure que feien a la tele i ens varem adormir. I fins avui, que es dissabte, no ens hem despertat.
Jo em trobo be, no obstant el mal de cap de que em ressento. El Ramón, però, encara te son i es passeja per la masia com una anima que cerca repòs. Que hauriem de dir que ens ha succeït? Per que hem dormit aquest munt d’hores? Es potser perquè en l’últim apat que férem havíem pres un cafè espès amb un gust estranyament curiós?
8. I ara accentueu aquest altre en què en falten 27.
El cotxe es va aturar del tot al semàfor que hi ha a la cantonada dels carrers Còrsega i Sicília. La Maria no sabia per que. I si no hi havia benzina al dipòsit? I si hi havia algun problema mecànic? Com que no sabia que fer, va trucar a la seva companyia d'assegurànces amb l’estúpida pretensió que li poguessin resoldre el problema. Després de prèmer els numerós que indicava la targeta que li havien lliurat en contractar l’assegurança, va sonar una d’aquelles musiques que pretenen ser simpatiques, pero que poden fer perdre la paciència a l’usuari mes sofert del mon. Finalment, li sembla sentir una veu amb un marcat accent francès, però nomès li ho sembla, perquè amb la cridòria i els claxons dels conductors dels vehicles no podia sentir res. Allò era un caos!
No tenia la funció sanitària ni tampoc la d’administrar cures pròpiament dites, si no que mes aviat tenia una activitat hospitalària, en el sentit mes estricte de la paraula. L’hospital, a recer del monestir, acollia i alimentava homes i dones pobres, rodamóns, pelegrins, infants abandonats i altres persones malaltes i de vida miserable.
Els religiosos del monestir de Sant Pere se’n feien càrrec i el gestionaven. El centre es mantenia en part gracies als donatius de molts dels finats que per guanyar-se mes de pressa el cel ho deixaven indicat així en els seus testaments.
Va ser un vespre, allà a l’hospital, mentre els monjos repartien el plat de pobres, quan una dona malalta i mig moribunda va estirar la màniga de l’hàbit de fra Basíli per explicar-li el que havia vist.
El pont dels jueus, Martí Gironell
La primera cosa que Teresa Valldaura veié així que obri els ulls fou una tortora a l’àmpit de la finestra. Mes petita que un colom, amb el plomatge de color de cafè amb llet i un collaret negre a mig coll. Quina desvergonyida. Una angoixa sobtada li estrenye el pit: el dia que Valldaura havia mort, una tortora havia parrupejat a la finestra. Sabé que era una tortora perquè la Sofia digué: “Miri, mama, una tortora. Tan salvatges que son…” No se n’havía recordat mai mes. La tortora, abans d’emprendre el vol, rigué. La Teresa es frega els ulls, es posa una ma davant de la boca per ofegar un badall i a l’últim es toca els genolls: de fusta. Quan estaria a punt d’emprendre el gran viatge, li agradaria cremar-ho tot: que tot el que havia estimat, mobles, arbres, casa, moris encès. Purificat. Fora records!
Mirall trencat, Mercè Rodoreda
Aquell any [1988], l’autor angloindi Salman Rushdie va publicar la seva quarta novel·la, Els versos satànics (la versió catalana va sortir l’any següent). El títol feia referència a un suposat afegitó fet pel profeta Muhàmmed a un càpitol de l’Alcora, segons el qual era permissible venerar tres deesses preislàmiques, trencant així el monoteisme pur del llibre sagrat. Aquesta referència, lligada a un capítol que dona una versió gens ortodoxa de la vida del profeta, va ser suficient perquè l’Índia, pais amb una important minoria musulmana, prohibis el llibre tan sols dues setmanes despres de la seva publicació. Tot seguit, els musulmans britànics van demandar l’editorial londinenca, i deu països islàmics mes van seguir l’exemple indi i el van prohibir.
Comentarios
Publicar un comentario