Dona d'aigua
DONA D'AIGUA
Es pentinava,
entre grans parets rocoses,
la seva llarga cabellera,
cantant,
i respirava l'oxigen de la nit.
Havia sortit,
a la superfície,
per sentir la suavitat de l'aire
i admirar els raigs de la lluna
(que contemplava).
Era una dona d'aigua,
de fum,
amb bellesa temptadora:
si t'atrapava la seva mirada
et converties en una pedra.
El seu regne eren les profunditats
de les aigües vidrioses
que brollaven de les fonts ufanes
(gran espectacle aquàtic).
La seva bellesa era un parany,
de fet,
tota bellesa ho pot ser.
Les pedres que trobeu vora
estanys,
llacs
o salts d'aigua,
són temptacions de qui no va poder
resistir-se a l'encanteri
d'una sinuosa dona d'aigua,
de fum.
1. Cerca informació sobre les dones d'aigua.
Figures femenines que habiten en indrets com estanys, torrents, salts d'aigua, fonts boscanes, gorgs, deus i grutes humitoses amb degotalls de pedra, on hi ha corrents d'aigües i llacs de cristall subterranis.
2. Penja una llegenda sobre les dones d'aigua.
Al Montnegre, Sant Iscle de Vallalta és, sens dubte, el poble on la creença en encantades era més arrelada. Prop de ca l’Oller hi ha el gorg de les Dones d’Aigua i, de fet, aquesta masia és més coneguda per la gent de la comarca com Dones d’Aigua que pel seu propi nom. La llegenda més popular d’allà és la que vaig recollir de Rosa Buhils:
Ho havia sentit explicar a un home que venia a casa i vivia tot sol, l’Agustí, i sempre ens explicava cuentos i coses aixís, i vivia a can Bernat. Molts vespres venia a passar la vetlla, que abans això es feia molt, a passar les vetlles a casa dels veïns.
Una dona de Dones D’Aigua estava prenyada i van anar a buscar la comadrona de can Caselles de Sant Iscle, que es deia Balbina i era la tataràvia dels que hi han ara. Jo l’havia conseguida molt, molt gran. Van nar a buscar aquesta comadrona i con va haver nascut la criatura li van dir què li devien i la dona va dir que res. Li va posar un grapat d’algo a la falda i li va dir:
–No t’ho miris fins que siguis a casa teva, no t’ho miris, eh.
I quan arriba més a dalt de sota can Parera, a la dona li picava la curiositat:
–Mal llamp! És segó! — i a terra.
Con arriba a casa seva es mira el davantal i tot el davantal, les miques que havien quedat era or. Va tornar corrents allà on havia llençat allò i hi havien dos porcs que s’ho havien menjat.
Això mateix li va passar a la mestressa de can Lluent, a la vall d’Hostoles, només que aquesta li havia fet de dida a la criatura de la dona d’aigua; una mossa va rebre la mateixa paga per haver fet la bugada a les aloges de les Estunes (Pla de l’Estany) i, si fa no fa, un fet similar li va passar a la porquerola de can Prat, al Montseny, amb les dones d’aigua del Gorg Negre de Gualba.
3. Explica, estrofa per estrofa, el contingut d'aquest poema.
vermell:la dona esta relaxada a una roca per la nit.
taronja: no estava a l'aigua per poder contemplar la lluna.
groc:era tan guapa que si la miraves te converties en pedra.
verd:viu a nes fons de el mar.
blau: la seva bellesa era rara.
lila: les pedres que trobaras son per la gent que es petrificada.
4. Per què eren perilloses?
Per que tenen un instint assesí
Comentarios
Publicar un comentario