Hi havia una vegada…

 … una nena molt bonica que vivia amb la seva mare. Aquesta li havia fet una capa amb caputxa de color vermell … i per això tothom la coneixia com a la Caputxeta Vermella.

Un dia la mare li va dir a la Caputxeta: “Filla meva, s’han de portar aquests aliments a casa l’àvia: fruites dolces, uns pastissos i uns formatgets. Però ja saps que l’àvia viu al mig del bosc, oi? I ja saps que és molt perillós creuar el bosc perquè hi viu el llop!!”

La Caputxeta va respondre: “però mare … si jo no tinc por de res!!”
La mare la va abrigar amb la caputxa vermella i abans que marxés li va dir: “però no parlis amb ningú i no t’entretinguis … que no fos cas que vingués el llop”

La Caputxeta va agafar el cistell i va emprendre el camí cap a casa l’àvia, pel mig del bosc.La Caputxeta va començar a agafar floretes que s’anava trobant, a mirar els arbres i les papallones, a quedar-se encantada amb els ocells … i de sobte es va trobar amb el llop!! El llop li va preguntar: “On vas nena eixerida?”
La Caputxeta, fent-se la valenta, li va dir: “Vaig a veure a la meva àvia que viu al mig del bosc … i no et pensis que em fas pas por, llop pelut!!”

El llop va pensar: “doncs avui podré fer un bon àpat si em menjo l’àvia i la neta, je, je” … Va donar mitja volta i es va dirigir cap a casa l’àvia de la Caputxeta. En arribar allà va picar a la porta i l’àvia, pensant-se que seria la seva néta, li va obrir la porta d’allò més confiada. El llop li va saltar a sobre i en un “tres i no res” se la va cruspir. Abans, per això, li havia tret la seva còfia. El llop es va posar les ulleres de l’àvia, i la còfia, i es va posar a dins el llit, tapat fins el nas, a esperar que arribés la Caputxeta.

Al cap d’una estona, la Caputxeta va entrar a casa la seva àvia en trobar la porta mig oberta. En veure a la seva àvia ajaguda al llit … li va dir:– Àvia … quins ulls més grossos que tens!– Són per a veure’t millor Caputxeta – va contestar el llop amb una veu trencada.
– Àvia … quines orelles més grosses que tens!– Són per sentir-te millor Caputxeta!– Àvia … quines dents més grosses que tens!
– Són per … … …  MENJAR-TE MILLOR!I pronunciant aquestes paraules el llop va fer un salt del llit i es va tirar a sobre de la Caputxeta … i després d’una llarga baralla … se la va menjar!!

Menys mal que per allà a prop hi passava un caçador que, en sentir els crits de la Caputxeta, va decidir anar a veure què passava. Quan va trobar la porta oberta, tot tirat pel terra i el llop estirat a sobre el llit amb una panxa molt grossa, va endevinar el què havia passat i, amb un ganivet, va obrir la panxa del llop.

I sabeu què hi va trobar? Doncs a la Caputxeta i la seva àvia!!!! Les dues van sortir de la panxa del llop i es va abraçar amb el caçador.Tot i que havien passat molta por, per fi tot havia acabat bé. Això si… la Caputxeta va entendre perquè la seva mare li va dir que no s’entretingués i anés ràpid, i va comprendre que l’advertís sobre els perills del llop.

I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte ja s’ha acabat.

 

 

 Un conte és una narració escrita en prosa, generalment breu. Els contes poden ser tant de caràcter fictici com real. El conte, en tant que gènere (o subgènere) literari, té les seves pròpies característiques; és una forma destacada dins de la narrativa breu i, a diferència de la novel·la, presenta una màxima concentració narrativa i una major intensitat. Té una il·lustre tradició escrita de segles, a la qual caldria afegir una important tradició oral.